Prosa guanyadora 5è concurs literari la Fàbrica Zero

EL VIATGE DE L'ALBA

L’Alba mira per la finestra. El paisatge ha anat canviant des que ha pujat al tren. Ciutat i pobles s’han entrellaçat mentre han viatjat arran del mar. Era tan d’hora que ha pogut veure com el sol s’alçava i convertia aquella immensitat fosca tot just il.luminada per la lluna en un gris blavós que reflectia la llum del sol. A un costat el mar en calma, sense cap vaixell que trenqués la línia de l’horitzó; a l’altre, pobles i ciutats que despertaven. Carreteres cada cop més plenes de cotxes, estacions amb persones que esperaven trens de rodalies per anar a treballar.

El tren ha parat un parell de vegades i ara és més ple que quan ella hi ha pujat, tot i que encara no se li ha assegut ningú a la vora. L’havien volgut convèncer que agafés el tren de nit, deien que si dormia se li faria el viatge més curt, però ella s’estima més poder veure per on passa i estar en un lloc una mica més espaiós que els petits compartiments del tren nocturn. Li agraden els seients del tren diürn, són amplis i li sobra espai per posar-hi les cames i fins i tot per arraulir-se al seient i dormir una estona quan li ve la son.

S’ha endut un parell de llibres per fer el viatge més distret, però encara no els ha tret de la bossa que té als peus. Roman asseguda i quieta, mentre mira per la finestra i veu desfilar davant els seus ulls un paisatge diferent, poblat d’arbres fruiters que des del tren és incapaç de distingir. Alternen amb conreus de cereals, encara verds, a mig créixer, sense espigues ni gra. Diuen que enguany la collita serà bona, si continua plovent de tant en tant i no glaça a les nits.

Feia molt de temps que no viatjava, però li agrada fer-ho així, sense pressa, tot deixant-se endur pel sotragueig del tren mentre pensa en les seves coses i gaudeix del trajecte i del neguit de què es trobarà al final del camí. S’adona de com n’ha estat, d’entumida, durant tot aquest temps. Li resulta estrany tornar a sentir la mescla de sensacions del dia a dia, tot i que les viu d’una manera diferent. Les percep, les analitza i, sobretot, les gaudeix, encara que siguin sensacions poc agradables i li costin d'acceptar. No hi ha sensacions dolentes, totes són benvingudes en aquest nou despertar.

El paisatge ha tornat a canviar. El tren creua unes terres pràcticament ermes, on amb penes i treballs hi creixen algunes herbes i petits arbustos, decidits a sobreviure malgrat les condicions climàtiques adverses. Ha sentit a dir que antigament, aquestes terres eren plenes de pins i sabines, que van ser talats fins que no en va quedar cap i a la zona es va desenvolupar l’actual hàbitat estepari. L’Alba se sent en sintonia amb la terra que travessen. Sap què se sent quan et van destruint poc a poc fins que quedes reduïda a no res, a una terra erma on no s’hi troba vida. Però també sap que, sense que ningú se n’adoni, sota la capa de terra més superficial hi ha llavors tenaces que esperen la primera gota d’aigua per sorgir de nou i crear nova vida: allà, en aquelles terres grises i ocres, hi ha vida, animals i plantes acostumats a lluitar de valent per sobreviure.

Ja fa estona que s’han aturat en una estació. A l’andana es repeteixen les mateixes escenes: famílies i amics que esperen amb alegria i il.lusió qui arriba amb el tren, i famílies i amics que acomiaden amb més o menys tristor qui puja al tren. Ben diferent ha estat aquell matí per a ella, només acompanyada per l’amiga que li ha fet costat tot aquest temps. S’han acomiadat amb una mica de pena perquè l’Alba sap que no tornarà, però amb alegria pel que aquest viatge significa per ella.

Li crida l’atenció una nena petita, primeta, amb el cabell enrinxolat i uns ulls grossos que miren tot el que passa al seu voltant mentre corre amunt i avall i juga amb un cadell de gos sense raça. No fa tant que ella també havia estat així, un belluguet, interessada per tot el que passava al seu voltant i amb l’exuberància de qui no té por de demostrar què pensa o què sent. Com canvien les coses. I com les persones amaguen allò que realment són fins que et tenen atrapada i ja no pots fer-hi res per evitar-les.

El tren torna a posar-se en marxa però l’Alba no se n’adona. Mira per la finestra però no veu el nou paisatge, verd i abundant, que travessen a tota velocitat. Veu passar com una pel.lícula els darrers dos anys, amb nous ulls més savis. Ella, jove i enamorada, festejada per un noi que la impressiona amb els seus afalacs, les flors que li compra, els llocs on la porta... Anar a viure junts, al pis d’ell, i emmotllar-se als horaris que demana la seva feina, més important que la d'ella. Dur la roba que ell li diu, perquè és més gran que ella, coneix millor el món i és un home important, i ella ha d’estar a l’alçada. Poc a poc, deixar de veure els seus amics, sortir de casa només quan ell creu que és necessari. No fer cas quan les seves amigues li diuen que la té controlada. Què sabran elles? Li tenen enveja perquè ell se l’estima, la cuida i se’n preocupa com mai ningú no ho ha fet abans. Ella és feliç així, ell té raó. De tota manera, no és cert que no tingui llibertat, ja ho veuran el dia del seu sopar anual. Pensen que no hi anirà, que ell no li ho permetrà, però ella el coneix millor i sap que si li ho demana bé, li dirà que sí, encara que arribi cansat com li passa últimament. Té massa responsabilitats a la feina i és normal que no li vingui de gust sortir cada dia. I arriba la tarda del sopar, i ell la troba emprovant-se un vestit nou. Fa mala cara, deu haver tingut un mal dia, però ella sap que entendrà com n’és d’important per ella anar al sopar, i l’hi acompanyarà ben content, perquè se l’estima tant com ella a ell. Se sorprèn quan li diu que no hi aniran, però insisteix una mica més, sap que no li acaben de caure bé els seus amics, però creu que si hi insisteix li dirà que sí. La seva persistència li fa guanyar una bufetada que li gira la cara i la fa caure damunt el llit. Es duu la mà a la galta. No li surten les llàgrimes, no se’n sap avenir que l’hagi pegat. Ell li demana disculpes, l’abraça i li diu que ha tingut un mal dia, que està molt cansat, que ho ha fet sense voler i que no es repetirà. Li posa una mica de gel a la cara i li fa adonar-se que no pot anar així al sopar, perquè ningú la creurà quan digui que ha estat sense voler. És el final del conte de fades. Cada cop més sovint, ell arriba a casa enfadat i cansat per la feina, i ella no sempre és capaç d’entendre’l, li demana coses que no poden ser, o no té la casa i el sopar com ell vol. Comença a caure per les escales i a donar-se cops contra les portes. Sempre per última vegada, i sempre per culpa seva, fins que arriba un dia que ha d’anar a l’hospital.

La primera de tota una llarga sèrie de visites a urgències per distraccions a casa. Fins que un dia, la metgessa de guàrdia no la creu tan maldestra com per haver-se trencat diverses costelles i un braç, a més de tenir tota la cara morada i haver perdut la consciència, i crida els serveis socials. Quan finalment recupera la consciència, l’Alba s’adona que ha arribat massa lluny i quan els de serveis socials i la metgessa li ho pregunten, malgrat la por que li té, reconeix que totes aquelles escales i portes tenen un sol nom, el de l’home que se l’estima tant que sap millor que ningú el que li convé.

Una llàgrima silenciosa li llisca cara avall mentre recorda les setmanes de recuperació, primer a l’hospital i després a una casa d’acollida de dones com ella, enganyades i menyspreades per aquells que deien que les estimaven. Recorda la sensació de brutícia, de malestar, de no entendre com ha pogut succeir; el primer dia que surt al carrer, amb una de les seves noves companyes i el seu fill petit, a comprar-se roba nova, que ja no ha d’amagar blaus ni tapar la seva figura per no anar provocant, que la fa sentir-se estranya, desprotegida. I el judici. Tornar a reviure-ho tot, resguardada, aquesta vegada, per un envà que la protegeix de mirades d’odi i d’ulls morbosos, però no de les paraules punyents d’ell i el seu advocat.

Una veu amable la torna a la realitat. Pertany a una dona de mitjana edat que té reservat el seient que hi ha a la seva vora. Ara que torna a mirar als ulls a les persones, l’Alba li torna la salutació i l’analitza, tal com s’ha avesat a fer. Ja no es deixa enganyar per les aparences. No mira com i què vesteixen les persones, sinó la manera de moure’s i caminar i què expressen amb els seus ulls, la seva boca i els seus gestos. Aquesta senyora li recorda la jutgessa, la seva sensibilitat i compassió amb ella durant el procés, i la fermesa amb què va anunciar-li a ell els anys de condemna i l’ordre d’allunyament de per vida per quan sortís de la presó, així com les seves paraules d’ànim cap a ella. Torna a mirar per la finestra. Han fet bona part del trajecte. Ara travessen enormes camps de cereals il.luminats pel sol de la tarda, més endarrerits que els que ha vist al principi del viatge. Era una tarda així, mentre s’estava al balcó de la casa d’acollida i pensava què faria amb la seva vida, quan va rebre una trucada del seu advocat. Encara ara no s’ho podia creure. A casa havia sentit a parlar d’una tieta llunyana, homònima seva, que havia fet un llarg viatge i no n’havia tornat perquè s’havia enamorat d’un pescador i s’hi havia casat, però sempre li havia donat la sensació que era, com en deia la seva padrina, un conte de la vora del foc. Havia resultat que era veritat, i que aquests tiets llunyans, sense fills, havien deixat l’herència als seus nebots més propers, l’Alba i un altre nebot.

Semblava que la vida li tornava a somriure. Era una bona manera de començar de zero, en un lloc nou on no la perseguirien els fantasmes del passat. I així, aquell matí, la seva amiga l’ha acompanyat a l’estació de tren, li ha fet prometre que la trucarà aviat i li ha promès que l’anirà a veure aquell estiu, quan ja estigui instal.lada.

El sol comença a pondre’s rere les muntanyes. Ja queda poca estona de tren, tot i que després encara tindrà unes hores de cotxe fins arribar a la costa. Hauria volgut agafar un taxi o esperar-se a l’endemà i agafar un cotxe de línia, però la seva nova família política no n’ha volgut sentir a parlar i ja deuen ser a l’estació amb el cotxe, per dur-la a la seva nova casa.

Fa una estona que han anunciat la seva parada. Ara el tren comença a reduir la velocitat, mentre entra a l’estació. L’Alba s’aixeca, agafa la maleta i la bossa i se’n va cap a la porta. El tren s’atura. L’Alba respira profundament i obre la porta. Fora l’esperen.

Atalanta (Judit Gil)

Poesia guanyadora 5è concurs literari la Fàbrica Zero

Caminàvem per aquelles avingudes epilèptiques
amb la necessitat de saciar la nostra gana consumista.
Colors llampants, neó, cossos voluptuosos, llums,
cinema edulcorat, perfum adulterat.
Una pel·lícula a les 18h on sempre perdien els mateixos
i una factura al supermercat on sempre perdíem els mateixos.
L'olor de les crispetes, aquella maleïda olor de crispetes pertot.
Tot estava impregnat d'aquella ferum de derrota.
Havíem perdut tantes coses que ens conformàvem amb això,
una tarda assassinada en aquest gran magatzem de purgatori.
Tot estava pensat per l'oci familiar, des dels petits als grans,
tot passant pels gossos i els gats, és clar.
Els animals també tenien el seu apartat amb mil i un menjars,
tot tipus de pinso, de galetes, de productes cosmètics...
Un insult a la desnutrició infantil!
Tu paraves a la secció de perfumeria i em miraves lasciva.
Volies que et regalés feminitat en alcohol amb essències.
O potser esperaves una bossa o una pedra, que tu en deies “joia”.
Quanta merda hem hagut de menjar
amanida amb publicitat, amb enginyeria social.
Recordo encara aquelles tardes de derrota,
de peus pesants com dècades perdudes.
Ressonen eixordadors al meu cap els martells de la Fàbrica Zero,
un obstinat rítmic demanant justícia i memòria.
Clamen per una placa in memoriam enmig d'aquest cementiri comercial:
“Aquí un dia hi va haver vida”.

Jordi Montañez